dijous, 19 de març del 2015

ELS MITJANTS DE COMUNICACIÓ

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

En la classe de hui hem estat parlant sobre la història dels mitjans de comunicació en la llengua valenciana. Reflexionant en xicotets grups comprovarem el que sabem respecte a la nostra llengua:
·         La gran influència dels mitjans de comunicació
·         Les cadenes locals i comarcals s'esforcen per fer difondre la llengua però amb molt poc pressupost.
·         Queda un camí molt llarg per a fer televisió valenciana de qualitat.
·         Hi ha retransmissions de televisió espanyola en valencià.
·         Hi ha moltes complicacions per a posar en marxa RTVV (Ràdio televisió valenciana).

Després vam saber coses, com per exemple que hi han revistes en valencià com “El Temps i Saó”, emissores diàries de 30 minuts als informatius  "Aitana", hi ha eliminació de crèdits a certs programes de televisió per evitar atacs als participants...


Per finalitzar, destacar que l’ús del valencià es va veure alterat segons els governs de l’època, ja que la qüestió ideològica encara es avui, un dels problemes més grans a la parla de la llengua. A més, per part del partit popular no es va recolzar l’ús de la llengua als àmbits comunicatius: ràdio, premsa o televisió. La majoria de aquests mitjans parlaven la llengua dominant: el castellà, per lo tant, això es deu a que la majoria de les emissores de ràdio i televisió eren Estatals. Dit això, podem concloure que els partits de dreta veuen el valencià com un instrument de conflicte.  Jo pense que la nostra llengua és tan important com un altra, i que els mitjans de comunicació tenen una importància molt gran socialment.

NORMES DE CASTELLÓ

NORMES DE CASTELLÓ

Les Normes de Castelló són regles que regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l'administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles) . Orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians. Són un total de 34 regles ortogràfiques aprovades i ratificades per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d’adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.
Van ser creades al 1932 ja que l'ús del valencià havia anat creixent i era necessari establir unes normes perquè, encara que existiren altres formes de parlar-ho (més obert, més tancat, apitxat...) , a l'hora d'escriure-ho tots entenguérem el mateix. Cal destacar la  importància que aquestes normes van ser acceptades sense cap qüestió, ja que els escriptors de l'època les van emprar amb tota la seua validesa.
El fet de que es diguem "de Castelló" és perquè es varen signar a Castelló, on es reuniren nombrosos representants del món de la cultura valenciana, així com escriptors, polítics... I es signaren a Castelló perquè allí es trobava la Societat Castellonenca de la Cultura.

El principal motiu de la creació d'aquestes normes va ser que cadascú parlava d'una manera (apitxat, tancat, obert...) però a l'hora d'escriure també ho feien cadascú d'una manera, i per a poder solucionar conflictes es van establir aquestes Normes de Castelló, que són sols de caràcter ortogràfic.

CONTACTE DE LLENGÜES

La sociolingüística

Segons Lluís Vicent Aracil, una llengua no és només una estructura lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. La sociolingüística s’ocupa de l’ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència.

Àmbits d'ús i normes d'ús. Ús convencional i ús intencional.

Els àmbits d’ús consisteixen en els diversos marcs socioculturals en què una llengua (o varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, judicial, mitjans de comunicació, etc. Depenen d’aquestes coordenades o factors: individu (sexe, edat, ocupació), tema, situació e intenció.
Les normes d’ús: cada societat estableix quines varietats  lingüístiques són les adequades per a cada àmbit d’ús. Exemples pràctics:
·         Amb els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà.
·         Als estrangers se’ls parla en castellà encara que sàpiguen català.

Comunitat lingüística i consciència lingüística

No hi ha criteris absoluts ni objectius per definir la comunitat lingüística. Els conceptes que es tenen en compte per determinar una comunitat lingüística són:
·         Comunitat de llengua:  És imprescindible compartir la mateixa llengua, encara que aquest factor no basta.
·         Interrelació lingüística: Una comunicació intensa és imprescindible per a la cohesió de la comunitat, ja que el coneixement de la llengua no implica el seu ús.
·         Actituds lingüístiques i les normes d’ús: Determinades actituds compartides en referència a l’ús i valoració de la llengua també contribueixen a cohesionar-la (o al contrari).
·         Integració simbòlica: Compartir els elements simbòlics són el factor més determinant per a la cohesió del grup: acceptació d’una normativa per a la llengua, identificació amb un registre estàndard, adopció d’un nom específic global.

Llengües minoritàries i llengües minoritzades

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de llengua minoritària o majoritària és doncs totalment arbitrari i sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”. A Europa poques llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu: suec, búlgar, català, danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè...
Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló...

Monolingüisme, bilingüisme i plurilingüisme
Bilingüisme

Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
·         Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
·         Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
·         Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
·         Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).

Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre.

Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

Diglòssia

La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

Normalització i la Normativització

La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un procés de cohesió de la comunitat lingüística el qual pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua separació. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com a situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. Implica també reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
·         Augmentar el nombre de parlants.
·         Augmentar la freqüència d'ús de la llengua.
·         Ocupar tots el àmbits d'ús de la llengua.
·         Unes normes d'ús favorables a la llengua dominada.

L'altre procés que queda per tractar és la normativització d'una llengua

La  normativització és un procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística.