La
sociolingüística
Segons Lluís Vicent Aracil, una llengua no és només una estructura
lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. La sociolingüística
s’ocupa de l’ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva
existència.
Àmbits d'ús i normes d'ús. Ús convencional i ús
intencional.
Els àmbits d’ús consisteixen en els diversos marcs socioculturals en què
una llengua (o varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, judicial,
mitjans de comunicació, etc. Depenen d’aquestes coordenades o factors: individu
(sexe, edat, ocupació), tema, situació e intenció.
Les normes d’ús: cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades per a cada
àmbit d’ús. Exemples pràctics:
·
Amb
els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà.
·
Als
estrangers se’ls parla en castellà encara que sàpiguen català.
Comunitat lingüística i consciència lingüística
No hi ha criteris absoluts ni objectius per
definir la comunitat lingüística. Els conceptes que es tenen en compte per
determinar una comunitat lingüística són:
·
Comunitat de llengua: És imprescindible compartir la mateixa
llengua, encara que aquest factor no basta.
·
Interrelació lingüística: Una comunicació intensa és
imprescindible per a la cohesió de la comunitat, ja que el coneixement de la
llengua no implica el seu ús.
·
Actituds lingüístiques i les normes d’ús: Determinades actituds
compartides en referència a l’ús i valoració de la llengua també contribueixen
a cohesionar-la (o al contrari).
·
Integració simbòlica: Compartir els elements
simbòlics són el factor més determinant per a la cohesió del grup: acceptació
d’una normativa per a la llengua, identificació amb un registre estàndard,
adopció d’un nom específic global.
Llengües minoritàries i llengües minoritzades
Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri
quantitatiu: el nombre de parlants. En aquest sentit, caldria posar-se d’acord
en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una
altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües, i només
unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La
majoria de llengües del món tenen un nombre reduït de parlants. Aquest factor
no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de
llengua minoritària o majoritària és doncs totalment arbitrari i sovint s’empra
per classificar les llengües segons la seua “validesa”. A Europa poques
llengües passen dels deu milions de parlants. Entre cinc i deu: suec, búlgar,
català, danès... Menys de cinc: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó,
eslovè...
Llengua minoritzada, en canvi, és aquella que
pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de
retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus
parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la
llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades: català,
bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló...
Monolingüisme, bilingüisme i plurilingüisme
Bilingüisme
Bilingüisme
individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara
que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
·
Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues
llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües
(actiu).
·
Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant
domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és
asimètric.
·
Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua
per raons laborals o econòmiques.
·
Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per
integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).
Bilingüisme
social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius
sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més
d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi
hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres,
ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un
poble en domina un altre.
Bilingüisme
territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les
diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua
pròpia.
En conclusió, el concepte de bilingüisme només es
pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim
al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o
diglòssia que no de bilingüisme social.
Diglòssia
La diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi
ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que
s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix,
que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt
tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint
interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.
Normalització i la Normativització
La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic. És un
procés de cohesió de la comunitat lingüística el qual pretén recuperar els
àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la
seua separació. La normalització implica el reconeixement del conflicte
lingüístic com a situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de
la comunitat lingüística. Implica també reorganitzar les funcions lingüístiques
de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu
objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
·
Augmentar
el nombre de parlants.
·
Augmentar
la freqüència d'ús de la llengua.
·
Ocupar
tots el àmbits d'ús de la llengua.
·
Unes
normes d'ús favorables a la llengua dominada.
L'altre procés que queda per tractar és la normativització d'una llengua
La normativització és un procés
d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a
una llengua o varietat lingüística.
